Gotholonia

Dans la péninsule Ibérique, l’unification du territoire wisigoth (573) fut assurée lorsque la capitale devint Tolède, beaucoup plus au sud. Ce sont les Wisigoths qui donnèrent son nom actuel à la Catalogne: Gotholonia (ou Gotolonia)

La vie est si fragil

J'aime bien ça,
la vie est si fragile.
Je t'aime bien, mon amie;
mais la vie est si fragile.
Je ne sais pas,
porquoi on doit attendre;
mais c'est bien sûre,
la vie est si fragile.
Mais je te regarde,
ainsi au loin, ma soer.
Et je te dis,
la vie est si fragile.
Je suis fière de t'embrasser,
et de te voir très contente.
Mais maintenant, je sais
que la vie est si fragile.

El camí a Oz

Tenia ganes d’escriure. Per escriure. Per dir. Per dir quelcom que crema als llavis (als dits). Tenia ganes d’escriure per fer surar les paraules que m’enfonsen en la negror, per portar llum a la cova dels pensaments, per fer clar allò que enfosqueix les meves passes. Ara sóc aquí, davant la filera de lletres que podrien ser el vehicle del meu pensament, però els requadres es fan cada cop més petits, la vista no s’enfoca i el cervell em traiciona. No és pas el teclat, és clar que no, no és l’agilitat dels meus dits el llastre, no pas la causa principal. El problema (el dilema), són les idees, la forma d’expressar allò que crema, allò que puny per sortir de dins.

Sovint em pregunto quin és el motor del meu pensament, allò que arrossega el meu cos, la meva closca. Serà l’ambició, l’anhel, la convicció d’aconseguir quelcom millor...o serà tan sols la inèrcia de dies passats, d’idees antigues, arrugades, deformades per un ideal. Serà, seria, va ser algun comentari, alguna expectativa dipositada en el lloc equivocat, vocació malversada per anhels d’altres. No ho sé. Potser no, potser serà, seria, va ser el meu anhel. Ja no ho recordo. Que difícil és trobar el balanç. Fer el balanç. Dies bons, dies dolents, dies menys bons i dies menys dolents. Minuts llargs, segons eterns, instants efímers vinculats a una realitat, la meva potser, la que jo he triat, potser sí. Ja no ho recordo. El que si sé (gairebé) és que el bosc es fa més dens, les branques són més gruixudes i la destral ja no està tan esmolada. He de buscar quelcom per esmolar-la. Anhels, il·lusions...algun senyal de victòria. Això sí que seria un bon esmolet. Potser són les llàgrimes que no surten, que per dins s’escolen, aquelles que mullen l'ànima, les que m’omplen d’òxid.

Trobo a faltar el deliri dels bojos, dels genis que s’obsessionen per quelcom. Enyoro el deliri d’aquells qui tenen un anhel clar, aquells que no vacil·lent al caminar. Enyoro la tenacitat del vermell, la ràbia, l’explosió que dóna forces. El gris és la meva insígnia, el meu compromís. El gris no complica però fa més difícil la fi, el camí, perquè el gris és allò que es troba a mig camí de tot (res). Vull canviar, mutar, treure’m la pell grisa i trobar, ni que sigui petit, un camí vermell, un camí fet de llambordes incandescents, fetes al foc d’un mateix, forjades amb la tenacitat de la convicció. Un camí de llambordes dipositades per la mà ferma que guia el destí. Ho vull, més que res en aquest món. Sí que en tinc de camí. És clar. Tothom en té, de camí. Però quin serà, seria, va ser el meu anhel per a la forja d’aquest camí? Ja no me'n recordo. Vull un camí de llambordes roges, forjades amb la força de la convicció. Ho vull.

Tot això t’ho dic (m’ho dic) a tu (a mi). Tu que ets al meu costat. Sempre al meu costat. Ara més que mai. T’ho dic perquè perdonis la meva pell grisa. T’ho dic perquè entinguis que no m’entenc, que sovint em manca la força, aquella que tu tens, la que veig en tu, la que tu no veus en tu. T’ho dic perquè ets al meu costat. Perquè em fas costat. T’ho dic perquè aquell somriure que em regales és un glop de reafirmació. Un glop d’enteresa que em diu que faig quelcom amb convicció.

Què hi faig aquí

Què hi faig aquí. Què hi faig aquí? QUÈ HI FAIG AQUÍ???
El que puc. El que vull? EL QUE EM DEIXEN!!!
Mentida podrida. Faig el que em dóna la gana. By the face. It's up to me!
Betes i fils, beixamel i fricandó, blog i mailing.
I ara miro per la finestra. I m'adono que els borrons de l'arbre de davant de casa, que ahir eren marrons avui ja són vermells. I no m'ho crec. I torno a mirar. I sí. No és que hagi perdut deu dioptries de cop. És que en dos dies hem passat de 17 graus negatius a 24 graus positius. És a dir, 41 graus de diferència. Bogeria.

Oc

Oc vient du latin hoc qui signifie littéralement cela. En fait, on exprimait ainsi l'affirmative: c'est cela ! De ce terme s'est forgé le nom de la région du Languedoc, pays de langue d'oc. Il s'étendait de la Garonne au Rhône, sa capitale était Toulouse.

Le terme Occitanie apparaît au Moyen Âge sous sa forme latine Occitania, nom dont la terminaison a certainement été forgée sur le modèle d'Aquitania.

Aujourd'hui oui s'écrit oc en occitan mais le c final ne se prononce pas (excepté dans le nom Lengadoc ou bien pais d'oc). En provençal, oui s'écrit o. Frédéric Mistral parle de la lenga d'o (langue d'o). A l'est du Rhône, c'est donc le pais d'o !

Obsessionada

El blog em té enganxada...com si d’una droga es tractés...Com els cigarrets de liar fets amb picadura Cutter’s Choice, com la xocolata que venen a l’Intermarché que sembla un Toblerone, com veure els capítols de la sèrie Zoo cada setmana, com cuinar noves receptes diferents cada dia, com, com, com...com una persona que té tendencia a l’obsessió...i és que així sóc jo: obsessiva de mena i compulsiva per defecte... A punt de fer-ne trenta em pregunto com pots ser que hagi passat tant ràpid. Em pregunto si els propers trenta també volaran de la mateixa manera...La velocitat trepidant del dia a dia no et deixa veure els pas dels anys...I un bon dia, t’atures. No saps ben bé si t’atures perquè ho has decidit o perquè el destí ja està escrit. Però, potser, tanseval, el fet és que t’atures. I aleshores sí que veus els anys. Un, dos, tres, quatre,....deu....Fa deu anys. Vint. En tenia vint. Estava a punt d’acabar la universitat. I després a treballar. I ara aquí. A molts milions de quilòmetres creuant l’Oceà Atlàntic. A l’altra banda del món. Un gir de cent vuitanta graus. Una vertical que durarà un any. Una aturada de dotze mesos per veure el pas dels anys. I em pregunto què he fet aquests últims deu anys. I sento com si no hagués fet res. Com si tot hagués deixat de tenir sentit. Robotitzada. De casa a la feina, de la feina a casa, de casa a l’escola de dansa, de l’escola de dansa a casa, fes el sopar; cap de setmana, dissabte curt, diumenge més curt, de casa a la feina , de la feina a casa, vacances, de casa a la feina, de la feina a casa, un aniversari, de casa a la feina de la feina a casa, molta feina, de casa a la feina, de la feina a casa, cap de setmana amb mòbil de la feina, de casa a la feina de la feina a casa, dinar familiar, de casa a la feina de la feina a casa, robotitzada. Clar que hi ha petites cosetes, petits instants d’oasi. Clar que hi ha moments per gaudir, moments diferents, moments especials. Però com que estan immersos dins d’aquest dia-a-dia, sembla que perdin el seu valor. I ara, enmig de l’aturada, penso en aquests moments dels que, potser, no he sabut gaudir-ne com calia. En aquests moments que enyoro, trobo a faltar, dels quals sento melangia. Acariciar el Ninu estirada al llit; dinar amb la mama mentres em dóna conversa asseguda al sofà; veure com la Berta cada dia està més gran; un cafè, un tè o una aigua amb l’Aroleta de mi coraçao; l’olor de ginesta del Carrer Olzinelles cantonada Sagunt; una abraçada de l’Aurora; una xerrada llarga amb la Isabel, després de classe, mentres fem un cigarret; el caldo de la Mercè; un petó dels Xulis (molts petons, molt curts i molt seguits); un soparet amb els amics de sempre, el papa dient-me “el que has de fer”, les amanides de formatge de cabra gegants de la tieta Marga i el tiet Edu; l’”oña” de la Irmeta; els udols del Kàvick quan li bufo les orelles; sortir al balconet del nostre pis i veure el pati amb la font; i per suposat el meu company, el meu millor amic i confident. Però el que passa és que a aquest últim no el puc enyorar perquè també ha fet la vertical. Tot i que ell, més que la vertical, jo diria que fa moltes tombarelles. Jo, tinc la sort d’haver-me pogut aturar. Bé, de fet gràcies i per ell. Ell no. Ell segueix girant i girant sense parar. Tombarelles, salts mortals, flicks-flacks i rondades. Ell no té temps d’aturar-se i no s’espanta. Però ell no és ni obsessiu ni compulsiu.

Tolerant, filàntrop, sensible, condescendent i esplèndid.

Primeres impressions

Qui ens ho hauria dit...semblava que no arribaria el dia i...ja som aquí (com el Tarradellas). I ja gairebé dues setmanetes que rondem pels carrerons nevats de Montreal...