14/4/08
12/4/08
Oc
Oc vient du latin hoc qui signifie littéralement cela. En fait, on exprimait ainsi l'affirmative: c'est cela ! De ce terme s'est forgé le nom de la région du Languedoc, pays de langue d'oc. Il s'étendait de la Garonne au Rhône, sa capitale était Toulouse.
Le terme Occitanie apparaît au Moyen Âge sous sa forme latine Occitania, nom dont la terminaison a certainement été forgée sur le modèle d'Aquitania.
Aujourd'hui oui s'écrit oc en occitan mais le c final ne se prononce pas (excepté dans le nom Lengadoc ou bien pais d'oc). En provençal, oui s'écrit o. Frédéric Mistral parle de la lenga d'o (langue d'o). A l'est du Rhône, c'est donc le pais d'o !
10/4/08
Obsessionada
El blog em té enganxada...com si d’una droga es tractés...Com els cigarrets de liar fets amb picadura Cutter’s Choice, com la xocolata que venen a l’Intermarché que sembla un Toblerone, com veure els capítols de la sèrie Zoo cada setmana, com cuinar noves receptes diferents cada dia, com, com, com...com una persona que té tendencia a l’obsessió...i és que així sóc jo: obsessiva de mena i compulsiva per defecte... A punt de fer-ne trenta em pregunto com pots ser que hagi passat tant ràpid. Em pregunto si els propers trenta també volaran de la mateixa manera...La velocitat trepidant del dia a dia no et deixa veure els pas dels anys...I un bon dia, t’atures. No saps ben bé si t’atures perquè ho has decidit o perquè el destí ja està escrit. Però, potser, tanseval, el fet és que t’atures. I aleshores sí que veus els anys. Un, dos, tres, quatre,....deu....Fa deu anys. Vint. En tenia vint. Estava a punt d’acabar la universitat. I després a treballar. I ara aquí. A molts milions de quilòmetres creuant l’Oceà Atlàntic. A l’altra banda del món. Un gir de cent vuitanta graus. Una vertical que durarà un any. Una aturada de dotze mesos per veure el pas dels anys. I em pregunto què he fet aquests últims deu anys. I sento com si no hagués fet res. Com si tot hagués deixat de tenir sentit. Robotitzada. De casa a la feina, de la feina a casa, de casa a l’escola de dansa, de l’escola de dansa a casa, fes el sopar; cap de setmana, dissabte curt, diumenge més curt, de casa a la feina , de la feina a casa, vacances, de casa a la feina, de la feina a casa, un aniversari, de casa a la feina de la feina a casa, molta feina, de casa a la feina, de la feina a casa, cap de setmana amb mòbil de la feina, de casa a la feina de la feina a casa, dinar familiar, de casa a la feina de la feina a casa, robotitzada. Clar que hi ha petites cosetes, petits instants d’oasi. Clar que hi ha moments per gaudir, moments diferents, moments especials. Però com que estan immersos dins d’aquest dia-a-dia, sembla que perdin el seu valor. I ara, enmig de l’aturada, penso en aquests moments dels que, potser, no he sabut gaudir-ne com calia. En aquests moments que enyoro, trobo a faltar, dels quals sento melangia. Acariciar el Ninu estirada al llit; dinar amb la mama mentres em dóna conversa asseguda al sofà; veure com la Berta cada dia està més gran; un cafè, un tè o una aigua amb l’Aroleta de mi coraçao; l’olor de ginesta del Carrer Olzinelles cantonada Sagunt; una abraçada de l’Aurora; una xerrada llarga amb la Isabel, després de classe, mentres fem un cigarret; el caldo de la Mercè; un petó dels Xulis (molts petons, molt curts i molt seguits); un soparet amb els amics de sempre, el papa dient-me “el que has de fer”, les amanides de formatge de cabra gegants de la tieta Marga i el tiet Edu; l’”oña” de la Irmeta; els udols del Kàvick quan li bufo les orelles; sortir al balconet del nostre pis i veure el pati amb la font; i per suposat el meu company, el meu millor amic i confident. Però el que passa és que a aquest últim no el puc enyorar perquè també ha fet la vertical. Tot i que ell, més que la vertical, jo diria que fa moltes tombarelles. Jo, tinc la sort d’haver-me pogut aturar. Bé, de fet gràcies i per ell. Ell no. Ell segueix girant i girant sense parar. Tombarelles, salts mortals, flicks-flacks i rondades. Ell no té temps d’aturar-se i no s’espanta. Però ell no és ni obsessiu ni compulsiu.
Tolerant, filàntrop, sensible, condescendent i esplèndid.
I no tenc por de somniar...que me perdré per es camins o que no tornaré mai més...
Simplement escolta-la, simplement nota-la, simplement viu-la
Una altra cançó del bon rotllo
Tant a prop i tant lluny...Els Pets i en Compay Segundo...Cançó de passejada sota el sol, xiuxiuejant la melodia que més t'agrada, deixant-te endur pels sentits...Tanca els ulls i...a betzegades podràs notar com se't posen els pèls de punta...
Cancó del bon rotllo
Hi ha cançons, que no saps per què, però són del bon rotllo...només escoltar-les et posen de bon humor...Com aquesta...I encara que la lletra sembli que no vulgui de res, aquí rau el poder de la música...que tu et pots imaginar i sentir el que vulguis...Apa, a gaudir-ne!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
