Obsessionada

El blog em té enganxada...com si d’una droga es tractés...Com els cigarrets de liar fets amb picadura Cutter’s Choice, com la xocolata que venen a l’Intermarché que sembla un Toblerone, com veure els capítols de la sèrie Zoo cada setmana, com cuinar noves receptes diferents cada dia, com, com, com...com una persona que té tendencia a l’obsessió...i és que així sóc jo: obsessiva de mena i compulsiva per defecte... A punt de fer-ne trenta em pregunto com pots ser que hagi passat tant ràpid. Em pregunto si els propers trenta també volaran de la mateixa manera...La velocitat trepidant del dia a dia no et deixa veure els pas dels anys...I un bon dia, t’atures. No saps ben bé si t’atures perquè ho has decidit o perquè el destí ja està escrit. Però, potser, tanseval, el fet és que t’atures. I aleshores sí que veus els anys. Un, dos, tres, quatre,....deu....Fa deu anys. Vint. En tenia vint. Estava a punt d’acabar la universitat. I després a treballar. I ara aquí. A molts milions de quilòmetres creuant l’Oceà Atlàntic. A l’altra banda del món. Un gir de cent vuitanta graus. Una vertical que durarà un any. Una aturada de dotze mesos per veure el pas dels anys. I em pregunto què he fet aquests últims deu anys. I sento com si no hagués fet res. Com si tot hagués deixat de tenir sentit. Robotitzada. De casa a la feina, de la feina a casa, de casa a l’escola de dansa, de l’escola de dansa a casa, fes el sopar; cap de setmana, dissabte curt, diumenge més curt, de casa a la feina , de la feina a casa, vacances, de casa a la feina, de la feina a casa, un aniversari, de casa a la feina de la feina a casa, molta feina, de casa a la feina, de la feina a casa, cap de setmana amb mòbil de la feina, de casa a la feina de la feina a casa, dinar familiar, de casa a la feina de la feina a casa, robotitzada. Clar que hi ha petites cosetes, petits instants d’oasi. Clar que hi ha moments per gaudir, moments diferents, moments especials. Però com que estan immersos dins d’aquest dia-a-dia, sembla que perdin el seu valor. I ara, enmig de l’aturada, penso en aquests moments dels que, potser, no he sabut gaudir-ne com calia. En aquests moments que enyoro, trobo a faltar, dels quals sento melangia. Acariciar el Ninu estirada al llit; dinar amb la mama mentres em dóna conversa asseguda al sofà; veure com la Berta cada dia està més gran; un cafè, un tè o una aigua amb l’Aroleta de mi coraçao; l’olor de ginesta del Carrer Olzinelles cantonada Sagunt; una abraçada de l’Aurora; una xerrada llarga amb la Isabel, després de classe, mentres fem un cigarret; el caldo de la Mercè; un petó dels Xulis (molts petons, molt curts i molt seguits); un soparet amb els amics de sempre, el papa dient-me “el que has de fer”, les amanides de formatge de cabra gegants de la tieta Marga i el tiet Edu; l’”oña” de la Irmeta; els udols del Kàvick quan li bufo les orelles; sortir al balconet del nostre pis i veure el pati amb la font; i per suposat el meu company, el meu millor amic i confident. Però el que passa és que a aquest últim no el puc enyorar perquè també ha fet la vertical. Tot i que ell, més que la vertical, jo diria que fa moltes tombarelles. Jo, tinc la sort d’haver-me pogut aturar. Bé, de fet gràcies i per ell. Ell no. Ell segueix girant i girant sense parar. Tombarelles, salts mortals, flicks-flacks i rondades. Ell no té temps d’aturar-se i no s’espanta. Però ell no és ni obsessiu ni compulsiu.

Tolerant, filàntrop, sensible, condescendent i esplèndid.