Tenia ganes d’escriure. Per escriure. Per dir. Per dir quelcom que crema als llavis (als dits). Tenia ganes d’escriure per fer surar les paraules que m’enfonsen en la negror, per portar llum a la cova dels pensaments, per fer clar allò que enfosqueix les meves passes. Ara sóc aquí, davant la filera de lletres que podrien ser el vehicle del meu pensament, però els requadres es fan cada cop més petits, la vista no s’enfoca i el cervell em traiciona. No és pas el teclat, és clar que no, no és l’agilitat dels meus dits el llastre, no pas la causa principal. El problema (el dilema), són les idees, la forma d’expressar allò que crema, allò que puny per sortir de dins.
Sovint em pregunto quin és el motor del meu pensament, allò que arrossega el meu cos, la meva closca. Serà l’ambició, l’anhel, la convicció d’aconseguir quelcom millor...o serà tan sols la inèrcia de dies passats, d’idees antigues, arrugades, deformades per un ideal. Serà, seria, va ser algun comentari, alguna expectativa dipositada en el lloc equivocat, vocació malversada per anhels d’altres. No ho sé. Potser no, potser serà, seria, va ser el meu anhel. Ja no ho recordo. Que difícil és trobar el balanç. Fer el balanç. Dies bons, dies dolents, dies menys bons i dies menys dolents. Minuts llargs, segons eterns, instants efímers vinculats a una realitat, la meva potser, la que jo he triat, potser sí. Ja no ho recordo. El que si sé (gairebé) és que el bosc es fa més dens, les branques són més gruixudes i la destral ja no està tan esmolada. He de buscar quelcom per esmolar-la. Anhels, il·lusions...algun senyal de victòria. Això sí que seria un bon esmolet. Potser són les llàgrimes que no surten, que per dins s’escolen, aquelles que mullen l'ànima, les que m’omplen d’òxid.
Trobo a faltar el deliri dels bojos, dels genis que s’obsessionen per quelcom. Enyoro el deliri d’aquells qui tenen un anhel clar, aquells que no vacil·lent al caminar. Enyoro la tenacitat del vermell, la ràbia, l’explosió que dóna forces. El gris és la meva insígnia, el meu compromís. El gris no complica però fa més difícil la fi, el camí, perquè el gris és allò que es troba a mig camí de tot (res). Vull canviar, mutar, treure’m la pell grisa i trobar, ni que sigui petit, un camí vermell, un camí fet de llambordes incandescents, fetes al foc d’un mateix, forjades amb la tenacitat de la convicció. Un camí de llambordes dipositades per la mà ferma que guia el destí. Ho vull, més que res en aquest món. Sí que en tinc de camí. És clar. Tothom en té, de camí. Però quin serà, seria, va ser el meu anhel per a la forja d’aquest camí? Ja no me'n recordo. Vull un camí de llambordes roges, forjades amb la força de la convicció. Ho vull.
Tot això t’ho dic (m’ho dic) a tu (a mi). Tu que ets al meu costat. Sempre al meu costat. Ara més que mai. T’ho dic perquè perdonis la meva pell grisa. T’ho dic perquè entinguis que no m’entenc, que sovint em manca la força, aquella que tu tens, la que veig en tu, la que tu no veus en tu. T’ho dic perquè ets al meu costat. Perquè em fas costat. T’ho dic perquè aquell somriure que em regales és un glop de reafirmació. Un glop d’enteresa que em diu que faig quelcom amb convicció.
